Una passejada pel Serrat de la Garrafa i la Riera de Clarella (Santa Maria de Besora, El Bisaura i el Vidranès, Osona)

Aquest dissabte hem decidit  seguir un camí per terres del Bisaura, aquest territori no gaire conegut al nord d’Osona, i simplement caminar un parell d’hores amb els ulls oberts i gaudint del que trobem.

Ens fa il·lusió seguir un dels mapes fets a mà amb tanta gràcia per l’admirat Ramon Vinyeta  (Torelló, 1914-2005).

Un cop deixada enrere Santa Maria de Besora, poc després del punt quilomètric 9 en direcció a Vidrà, ens aturem al veure un sender que indica diverses masies i el castell de Milany. Comencem a caminar i el que hi trobem no ens decep gens ni mica.

Primer de tot, ens sorprèn la imatge del Serrat de la Garrafa. El camí hi va pujant en ziga-zagues i, poc després de deixar el camí al mas El Roure, ens trobem a dalt de tot, passant pel que creiem és curiós pas natural, però que una amable lectora, la Núria, ens ha fet saber que va ser obert per la mà i maquines de l’home fa uns 20-30 anys.

Sembla una mena d’enforcada. Una banda

i l’altre.

Val a dir que, a mitja alçada, a banda de ponent, hi veiem una mena de cova i hi pugem.

Té com dos nivells

i una magnífica vista, amb el cim i el Santuari de Bellmunt al davant al fons.

A la vora del camí, anem trobant construccions rocoses, amb un nivell important d’erosió. Curioses formes com de cassoletes a les parets verticals.

I un plegament molt evident.

També interessants petites mostres d’estalactites a la pedra calcària.

Xino-xano arribem fins a una creu sobre el  mas de Palou Gros, al costat d’un espai pla que sembla una antiga era, amb una gran vista cap el sud.

Un bon lloc per asseure’s-hi una estona. Per un altre dia deixem continuar i arribar al castell i ja donem mitja volta.

Pel que fa, a la vegetació, hem passat per bonics racons amb fagedes i rouredes.

A la vora del camí, ens ha agradat veure pinyes de Sant Joan.

I les mores en flor. Arreu, la pol·linització en marxa.

Algunes orquídies també.

Clar que en un dia de juliol, no podia faltar un llangardaix.

Per acabar, agafem una petita desviació seguint el curs de la Riera de Clarella i arribem a un racó magnífic.

Bon lloc per remullar els peus.

I, a banda de petits peixos, no gaire vistosos,

hi trobem uns amics molt simpàtics.

Prínceps? No fem la prova, gràcies. A banda, en els temps que corren …

Tornant al camí, ens creuem amb uns bonics escarabats blaus brillants com metal·litzats.

I fins aquí l’excursió.

Per dinar ens acostem fins a Vidrà.

Al restaurant de l’Hostal Escarrà (938550275, 620607746), en un ambient (olors, colors) que ens recorda hostals de la nostra infància, fa anys i panys, en zones de muntanya del país, hi trobem un molt bon tracte i menú.

Per estirar les cames abans d’agafar el cotxe de tornada, ens arribem fins la masia més important de la zona, tot just al costat, El Cavaller de Vidrà, edificació barroca del 1787 que probablement va ser construïda sobre el “mansus cavallarius” ja documentat al 1282.

Un dels millors masos de tot el país. S’intueixen les històries de carlins … Quina fàbrica!

Una arquitectura sòlida, de gruix. Amb un cos central que sobresurt de la teulada a quatre vents, magnífic.

I com volent dir-nos adéu, dalt del cel, un rapinyaire planeja segurament seguint a terra la seva propera presa.

Un agraïment als qui han escrit i editat els llibres que hem fet servir.

Fins la propera. Salut i botes.